CÓM VA SER LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A CASTELLÓ DE LA PLANA, CONCRETAMENT, A BENLLOC?

Un resum del capítol: “Silenciades i oblidades: La memòria de la repressió franquista sobre les dones a Benlloc durant el primer franquisme”. Redactat per Iris Belles i Mònica Garcia.

La història, tradicionalment, se centrava en una narració des de dalt, en què els protagonistes solien ser els “grans” descobriments o esdeveniments, normalment protagonitzats per homes de classes mitjanes i altes. E.P. Thompson reivindica el valor d’aquest tipus de fonts en la història social moderna com una forma de proporcionar presència històrica a punts de vista i valors que han sigut celats per “la història des de dalt”.

En aquest cas, recorrem els testimonis per a corroborar, invalidar i completar allò que sabem d’un esdeveniment, sobre el qual estem d’alguna manera, informades. En definitiva, l’ús de la memòria per a la construcció de la història a través d’entrevistes a dones afectades (directament o indirecta= per la repressió franquista o els seus familiars.

Aquest fet ens permet treballar distints tipus de memòries: la individual, la col·lectiva i la postmemoria.

La memòria individual és la base de la nostra experiència, però és fràgil i enganyosa: enriqueix i acoloreix, camufla o selecciona de vegades de manera conscient o inconscient.

El desplaçament de l’interès per la construcció dels fets a la recerca del sentit dels esdeveniments, es dona a partir de la teoria del gir interpretatiu de Lluïsa Passerini que indaga en la formació de la consciència dels oprimits, de manera que incorpora l’opressió en termes culturals, psicològics i identitaris.

Altrament, les fonts orals, com qualsevol font, presenten els seus avantatges i inconvenients, però són igualment vàlides amb la metodologia adequada.

Presenten un avantatge, ja que permeten investigar sobre la vida quotidiana amb més profunditat, ens faciliten captar els matisos que d’altra forma s’hagueren perdut i que tenen un valor afegit.

L’especificat de la font oral no existeix com a objecte precís i formal.

Pel que fa a l’estructura de l’entrevista, hem realitzat una selecció racional de les preguntes, a partir de la informació que teníem anteriorment i de la que hem extret del fons de l’arxiu de la Universitat Jaume I (que correspon a l’Arxiu General i Històric de Defensa), l’Arxiu Històric Provincial de Castelló i l’Arxiu del Grup de la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló.
Comptat i debatut, aquest treball es concreta en un temps i un espai determinats: el primer franquisme a una petita localitat de la Plana Alta, Benlloc ( a uns 30 km de la capital de la provincia).

 

 A Benlloc hi havia una repressió omnipresent, diària, exercida per la Falange, l'Ajuntament, l'Església i les forces de l'ordre públic, sobre la vida quotidiana, la moral, les festes o l'associacionisme. Es restauraren els principis de jerarquia i autoritat, i els vencedors se serviren dels instruments del poder per a sotmetre els vençuts. Aquest fet es traduïa en un ambient de tensió, on tots podien denunciar amb total llibertat els civils, sense necessitat de proves inculpatòries. Les acusacions (tan falses com vertaderes) derivaven en situacions més complexes i dramàtiques en l'àmbit rural (com és el cas de Benlloc).

⌛Respecte a la repressió quotidiana.

Durant la Guerra Civil, molts van fugir a altres pobles o fins i tot, als masos. En el dia a dia també es traduïen accions repressives. Un exemple clar que ha sorgit a diverses entrevistes, ha sigut el fet de ballar. En el cas d'Elvira Mateu, ens contava el següent:

"Quan va acabar la guerra no es podia ballar, estava prohibit, però els joves agafàvem una gramola i se n'anaven a les eres i allí ballaven. I d'ací anaven a Cabanes a ballar, i dos membres de la Falange anaven a cotillejar i després a contar-li-ho al capellà. El ballar era pecat i sobretot ballar agarrats".

I també, a la de Cleofé Radiu Ansoategui:

"P: Ballàveu la gana! pero despres ho van prohibir
C: Ai, ho van prohibir.

 P: Ballar era pecat"

 

 La repressió al món escolar estava pertot arreu, tant a les rutines (com cantar el "Cara al sol" o "Montañas Nevadas), com als espais (com la separació per sexes dels alumnes).

També el model de dona imperant: l'àngel de la llar. Per a aquelles que s'havien desviat del "bon camí", es buscaven càstigs exemplars per a "redimir els seus pecats" (entre ells, el principal, ser familiar de rojos"). Un d'ells és que anaren a netejar l'església. Així ho recorda Franciscà Gil Pauner:

"Fer-los agranar. Mira! Ara t'ho diré. Això ho conte a tota la gent. Van buscar a V (algú). [...] Pues va  anar a netejar l'ermita. I el tio P. deia netegeu... i les duien en un carro, la tia J. també. I en un carro i en un entaulat pujaven i ho netejaven totes. Netegeu, netegeu!, que els vostres ho han embrutat. I enconces solta B.: <<Jo mai no he sabut que els soldats cagaren com els coloms!>>; perquè li van fer netejar el colomer".

La repressió i les formes d'humiliació anaven molt més enllà, ja que els perdedors se'ls recordava constantment que ho eren. Un exemple és el següent: que ens conta Pepe Castellet:

"N'érem 3 a casa, i... el germá anterior a mi es va morir. Ma mare va criar a dida [...] Va criar a u xiquet d'una gent del poble que, per cert, aquella dona quan li portava el xiquet li deia ves a ta mare rogeta. Humiliació. [...] Ella era de dretes.[...] Pero a la llet no li deia que no. I totes les necessitats del xiquet. Perquè el xiquet sempre estava malament: malaltús, sempre estava mal i ma mare... i aquella li'l protava arregladet i llavadet i tot arreglat. El disfrutava i després a sa mare la rogeta!"

⌛La dona de Presó

El terme "mujer de presó" encunyat per Giuliana Febo, s'ha d'entendre referit no sols a les dones dels detinguts, sinò tambe a totes aquelles dones que es dedicaren a les tasques assistencials i de solidaritat.

 Als primers moments de repressió indiscriminada les dones es van convertir en els caps visibles de la família, sobre les quals requeien totes les preocupacions quotidianes. En el cas de Benlloc, són ben significatius tres casos, en què hem entrevistat familiars dels acusats: els casos de Felip Mateu Caldush, José Zaragozà Belles i Manuel Mateu Andreu en el moment de l'empresonament de tots aquests, les entrevistades (filles i germanes) eren menudes, i per això els seus records poden estar una mica distorsionats, tot i que ho recorden completament, reconeixen i valoren els esforços que van de les seues mares.


Les dones de presó es veieren forçades a fer qualsevol tipus de treball per a mantindre els seus fills i ajudar els homes empresonats. Per això, moltes es veien forçades a realitzar procediments il·legals. Així ens ho contava Franciscà Zaragozà, germana de José Zaragozà Bellès.

"Ma mare a penes ens contava res de la presó però la meua cunyada contava més coses. Ella anava totes les setmanes, i una d'aquelles voltes es va trobar en un control de la Guardia Civil, i aquesos li van requisar ell menjar  que portava per a l'home empresonat, perqué deien que era estraperlo. Un dels guàrdies, li va agafar lo del meu germà i se va endur el menjar, i ja no tenia res més per a portar-li a la presó"

 A més, "las mujeres de presó" havien de ser també el suport moral dels seus marits, es a dir, havien passat a encarregar-se econòmicament de la família, ocupant l'espai públic, i a més, havia de tener cura del familiar empresonat. 

 Per a moltes, haver de conviure amb el dubte de no saber el futur del seus familiars era angoixant i moltes vegades aquesta incertesa era la pitjor tortura. Podien haver estat afusellades, traslladats, apallissats, o bé, que haguessin mort per les pèssimes condicions que hi havia a l'interior de les presons. Aquest és el cas de Felipe Mateu Calduch, pare d'Elvira Maeu, que va morir a la presó a causa d'una pneumònia. 

"En la presó els feien estar molt de rato plantats i de cara al sol, i mon pare va pillar un constipat i de pulmonia va morir. [...] Ma mare anava cada 15 dies a veure'l, jo sols vaig anar una. El dia que va morir, al posar-se tan mal, ma mare va anar a la presó de Benicarló i els soldats ahí la miraven i li dien: pobra dona, està ahí esperant a l'home i no sap ni que s'esta morint. mon pare va morir amb l'esperan´ça de què anaven a traure'l de la presó, però no va anar ningú".

 ⌛La Repressió legal.   

Moltes de les lleis dictades durant el franquisme es caracteritzaven per la seua arbitrarietat, moltes vegades alimentada per l'ambigüitat de la seua redacció. Un clar exemple és la "Ley de Responsabilidades Políticas", dictada el 9 de febrer de 1939. En aquesta, es consideren condemnables una série de fets efectuats a partir de 1934, que afectava a persones mortes, absentes o desaparegudes, cosa que significa també la transmissió de les sancions econòmiques. Aquest fet implicava la transmissió a les dones, hereus o familiars, abocant-los a la misèria, fam i mala consideració social. 

 L'aplicació d'aquesta Llei a la província de Castelló, ha estat estudiada minuciosament per Fernando Peña Rambla en la seua tesi doctoral. Segons Fernando Peña, hi hagué 42 persones afectades per la Llei de Responsabilitats polítiques (un 2,74% de la població total), de les quals sols hi havia una dona (J.A.C, de la qual parlarem més endavant). La majoria dels afectats eren homes camperols. 

En el cas de Felipe Mateu Calduch, el pare d'elvira Mateu, va faltar el 22 d'agost de 1939 a la presó de Benicarló. En aquesta presó va ingressar en el primavera de 1939. Entre altres coses se l'acusava de formar part d'Esquerra Republicana durant la Guerra Civil i ser seguidor d'aquest partit durant uns mesos. Per això, se li va alicar una sanció de 100 pessetes, amb un càlcul del seu patrimoni des de 3.000 pessetes fins a 6.000. Tot i això, mor a la presó i, a causa de la Llei de Responsabilitats Polítiques, la sanció económica passa a ser responsabilitat de la seua dona, Elvira Andreu. 

"Quan vam aplegar va vindre el aguasil i ens va dir que li teníem que donar 100 pessetes de responsabilitats polítiques, i ma mare li va dir: si no mos agarres a nosaltres no tenim res".

  Davant d'aquesta situació, la solidaritat veïnal fou molt important, ja que fou un dels veïns el que els va deixar els diners per a poder fer front a la sanció. 

Hi hagué el cas d'una altra dona, J.A.C, que fou processada amb un sumaríssim d'urgènica, per incitació a la rebel·lió. El seu marit fou un dels caps visibles de l'esquerra comarcal i una vegada començada la guerra, va fugir a França. La seua dona i la seua filla, es van quedar a Benlloc. 

Una vegada finalitzada la guerra, les autoritats franquistes buscaren a l'home, però com que no el va trobar van bolcar totes les responsabilitats polítiques i económiques sobre J.A.C. Aquesta dona es deminitzada en repetides ocasions. Se l'acusava de "ser una mujer sin ningún escrúpulo religioso-moral", "de ser inductora de los hechos delictivos de su marido", s'insinuava que "se aleraba de los asesinatos cometidos" o bé que " alardeaba de sus ideas extremistas y sus vecinos la temían". Finalment, és denunciada per incitació a la rebel·lió. També és acusada de "criticar grandemente la causa Nacional tratando de fascistas a las personas de orden que en aquel entonces era un peligro". 

En definitiva, allò que s'entreveu als documents és un model de dona molt allunyat del que intentava implantar el franquisme: era una dona amb idees fermes, que una vegada acabada la guerra es veie sola amb la seua filla, mentre el seu marit havia fugit a l'exterior. I, per tant, havia de tenir cura d'aquesta i ocupar l'espai públic. 

En contraposició a les declaracions que observem en els Sumaríssims, veïnes de la localitat a les quals hem preguntat ens contaren que: 

"Jo vaig conèixer a J.A.C. i el seu home. Eixe home se veu que era un hombre que sempre estava pel món i era molt d'esquerra i se va fer miliciano. Es va juntar en esta dona i van tindre una xiqueta, a l'acabar la guerra se la va deiar ací, era un home un poc...[...] Ella era molt bona dona, però ell li va fer partir la vida de Santa Rita..." 

 ⌛Denúncies falses: la Ràdio Clandestina. 

Entrevistades 4 dones, C.M, I.B, T.G i E.R. 

Durant l'any 39 es reuneixen totes per a fer labors i compartir estones, ja que els seus homes, parelles o familiars estave al front. Una de les veïnes del poble, les va denunciar per tindre, suposadamet, una ràdio clandestina, amb la qual sintonitzaven la Pirenaica, una emissora que no estava controlada pel règim de Franco, i, per tant, prohibida. I per això van haver d'anar a Cabanes a declarar a la Guàrdia Civil. Una vegada allí, a una d'elles, li van pegar (a T.G), a I.B i C.M les van rapar el cap i a E.R. no li van fer res, però sí que tenim constància que va ser amenaçada, ha que tots els testimonis recorden una anècdota en concret, tal com ho evoca Francisca Gil, amiga d'E.R: 

"E; vinga, que t'ha fet fer la Guàrdia Civil? (es riu) i entonces ella diu que el guàrdia civil li deia <<¿Dónde quiere que le pegue?>>  i diu <<por donde usted quiera>>. I diu que es veu que els va donar llàstima, que era joveneta."

 El rapat era una forma de repressió sexuada tal com expresa Abad Buil. Mitjançant el tall dels cabells, es marcava una relació de poder i submissió. A més, els cabells llargs eren símbol de feminitat, que els opressors negaven. Axó ho expressava Remigo respecte a la seua mare, una de les dones rapades: 

"I la van deixar estar. No li van pegar. I clar pues despreés les van fer vindre aci i avant. Esquilades en el monyo esquilat. Entonces imagineu-vos una donasense el monyo, esquilat al sero. Perquè els homes podien anar, però les dones... Una baixesa i una cosa... i mira. Les van acusar per això. Que tenien una ràdio, i que sentien la Pirenaica. I que anaven totes allí a sentir la Ràdio [...] perè d'ací gent del poble les acusaven, que diu que tenien la ràdio... que si no tenien ni per a menjar, com havien de comparar una ràdio en aquellés èpoques?" 

  ⌛Estraperlo 

La qüestió alimentària durant la postguerra era especialment dramàtica, ja que no hi havia quasi aliments. A més, s'imposaren les cartilles e racionament, cosa que va rpoduir a la llarga un acaparament i ús del sproductes de primera necessitat en detriment d'alguns privilegiats, set venuts a un preu molt superior en el mercat negre. 

Tot i això, per a moltes persones, el mercat negre era d'on podien aconseguir aliments, tot i que a preu molt alt. Per això, moltes es van veure abocades a l'estraperlo, que habitualemnt acabava en denúncia. Així ho recordaba Elvira Mateu: 

"D. la estraperlista era una dona d'Almassora, que era vídua i tenia dues filles, I era una forma de guanyar-se la vida. Venia oli, el comprava ací, i el venia allà baix. El que sobrava del cupo era. Jo la coneixia de que venia a comprar ací al poble i es va fer amiga de ma mare".  

Un altre dels testimonis del qual tenim constància és el de Francisca Zaragozà, la qual ens explica la situació viscuda per la seua cuynada: 

"La meua cunyada si no haguera sigut per l'estraperlo no sé com haguera sobreviscut [...] ella anava a comprar aus i parava als camions fent autoestop i els venia a Castelló. [...] Mai la van agafar practicant estraperlo, però tenia por. En una cistella posava els ous arregladets entre la palla i se m'emportava per a que li fera companyia".  

Elvira va haver de buscar suport económic per a ella i els dos fills, ja que havia de desenvolupar el paper de ser l'únic suport económic de la família. Malgrat ser un objecte d'instigació per part de dona part dels veïns del poble, va decidir tornar a obrir l'establiment que ja tenien abans de la guerra, er a poder garantir la supervivènica de la família. Al poc de temps d'estar el negoci en funcionament, van sofrir un accident ambs funcionaris de la Fiscalia, en 1946, els quals van aparéixer pel poble per a comprovar unes factures, ja que dies abans havien denunciat els proveïdors d'una fàbrica valenciana que produïen "pedra grega" i Elvira Andreu Pitarch els havia comprat. Això ho recorda la seua filla: 

 "Nosaltres en casa també teníem una saca de farina, que l'havíem comprada i mon tio estava assentat tot el rato damiun de la saca per a que no ho vegeren que era estraperlo! Però de la farin no es van donar compte [...] Entonces estaven ahi escrivint i de repent es senten les campanes, i els de la fisalia preguntant que passava, i mon tio va dir que seria una casa que es cremava, i jo me'n vaig anar a veure què passava [...] Però mentre estava ahí la discalia la tenda estava plena de dones avore què passava. I la gent del poble va baixar a la tenda a pels de la Fiscalia arromangant-se i dient <<On estan estos bandidos que mos els mengem>> i ells: señores, si nosotros no queremos hacerle nada a la señora, solo venimos a comprobar unas facturas. Però la gent no va fer cas i un tabalà pa' ací, i l'altre tabalà pa allà. Les escaletes de cada ni les van contar i els van tirar fora, i tots tirarnt-los pedrades i fang hasta l'eixida del poble." 

Aquest episodi es recull també al document de la denúnica, concretament per atemptat, resumit amb aquestes paraules:

 

"...Y salió con ellos d ela calle donde fueron apedreados, causando al agente don G.R. lesiones que tardaron en curar cinco dias".  

 

Elvira, la filla d'Elvira Andreu Pitarch, continua relatant les desavinences d'aquest fet: 

 

"Això seria a les 11 o les 12, però a mitjan vesprada va vindre la Guàrdia civil a empotrar-se detiguda a ma mare hasta Cabanes. Allí teníem una amistad, i al saber-ho va anar allí a la Guàrdia Civil, i eixa nit ella tenia que dormir aci. Però com eixe home ere influent, va poder aconseguir que eixa nit droguera en sa casa i no en el cuartel. [...] Al aplegar el meu germà i ma mare estava ahí el sargento i se'ls va apanyar ell, i se'ls van empotrar a la presó, els sótanos, i van estar tot el dia eixint i entrant perquè els fes declarar". 

 

Mentrestant, al poble, la seua filla Elvira Mateu, estava sofrint les conseqüències d'èsser filla d'un roig i, a més, amb la mare empresonada, i així ho relata ella: 

 

"Ells dirien que mon pare era un roig i que havia mort en la presó. Perquè aixina encara feien més mal. Als llavadrs no podia anar perquè no paraven de preguntar-me i dir-me coses. Va vindre una cosina de la Torre a ajudar-nos perquè jo estae cuidant de ma uela i mon tio. Teniem fam perquè no podíem anar a portar-los mensajr. I el meu germà quan els portaven roba per a canviar-se amagava un paperet que posava: Tia quan em torne la roba, diguem on està ma mare, que no sé res d'ella ni d'on està".

 

Elvira Mateu també recorda quins càstigs patia sa amre a la rpesó, des d'aquells relacionats amb la religió fins a aquells relacionats amb la mestruació i les dificultats quotidianes que cmportava no tenir el material necessari per a tenir-ne cura. 

 

"A ma mare la feien cantar al rosari i el <<Cara al sol>>, i clar, quan tenia <<lo de les dones>> [la relga] no tenia per a canviar-se i sempre tenien les cames plenes de sang. I el menjar que els duia ma tia Paca, era misèria i companyia. perquè ja s'ho havien menjat els soldats. En la rpesó no els donaven casi que res, ni els guàrdies tenien menjar. [A la cel·la] hi havia molta gent, però d'estes coses no sé molt perquè ma mare posteriorment hi va parlar mooolt poquet".

 Una altra manera de menysprear els perdedors era, per exemple, organitzar una revetlla davant de sa casa. Tot i que el ball estava prohibit, com hem dit anteriorment, paradoxalment, en aquest cas es va utilitzar com una forma més d'humiliació. La filla d'Elvira Andreu Pitarch ens explica que al gent del poble deia que:

 

"No tenen vergonya perquè està tancada perquè el capellà i làlcalde, quan van sentir tocar les campanes, van agafar el correu [l'autobús] i se'n van anar, perquè ells no volien responsabilitats, i s'ho va carregar l'alguasil i ma mare".  

 

 Inclús després de sortir de la rpesó s'havien de presentar a Castelló cada cert període de temps. Tot i que va haver un judici i l'acusada el va guanyar, igualment el va haver de pagar. La filla recorda que va haver de pagar sobre les 3.500 pessetes, que els les van deixar, ja que ells no tenien al seu abast aquesta cuentitat. Aixó es deu a que, com he assenyalat anteriorment, van haver de pagar 100 pessetes per les Responsabilitats Polítiques de Felipe Calduch. 

 

CONCLUSIÓNS

 

Com hem pogut observar, en u petit municipi de la Plana Alta, cm és Benlloc, es manifesten múltiples formes de repressió sobre tota la població, però també hi havia formes específiques d'exercirla , com en el cas de les dones. En aquestos casos, moltes vegades es feia per associació a altres familiars (qualificats com a rojos). Tot i que elles no es significaen políticament de manera mes directa, en múltiples ocasions, acabaven pagant per allò que havien fet els seus familiars. 

 

A través de la història des de baix i local, ens hem aproximat a la repressió franquista de manera generalitzada. Som conscients que hi ha moltes formes de repressió que no s'hi han mostrat al llarg de l'article, com l'exili o els nadons a les presons. 

 

No són mai sols físiques, sinó també psicológiques, com el record dels familiars que han mort o, fins i tot, la por a parlar. De fet quan vam realitzar les entrevistes, una d eles possibles entrevistades es va negar a fer-la.

 

Possiblement les protagonistes dels fets no donaren la relleváncia merescuda als fets ocorreguts, intentant en tot moment silenciar-los o bé mostrar-ls de manera esbiaixada. En contraposició, les seues filles, inclús les netes, al llarg de les entrevistes que hem realitzat, hem pogut comprovar que la memória ha passat de generació en generació, i que cada a cada pas, aquesta cobra més importància i valor personal. 

 

En síntesi, allò que  volem mostrar és que hi ha diverses formes de repressió que no entren dins del límits que normalment ha utilitzat la historiografia tradicional.  A més, en aquests casos que hem presentat, veiem el límit un poc nítid entre alló públic i provat que tradicionalment s'aplica a l'estudi de la història de les dones.