“Arrels, llaurant memòria amb perspectiva feminista” expone un punto de vista crítico en cuanto a la historiografía y recoge varios textos. De todos ellos he extraido los que aquí se presentan, pues responden y aclaran mejor la pregunta inicial.
“L’estudi de la historia interessa a la societat i a cada persona individualmente. [...] Quan fem la vista enrere no pretenem conèixer la veritat absolut, ja que no ens és possible, sinó que ho fem amb la intenció de resoldre preguntes i dubtes motivants des del nostre context present [...] La concepció que hom ha tingut de la historia ha anat canviant al llarg del temps. Tradicionalment, es veia la història com la veritat absoluta i la memòria, lligada a la passió i els sentiments, es concebia més subjetiva. Trobem diferents corrents:
El positivista: al qual sols interessen els fets demostrables.
El constructivista: segons el qual la història és accidental i subjectiva, els actors històrics (la seva identitat i les seves accion) estan determinats per les constructores sociales, és a dir, pels valors i les creences.
Visió tras la postmodernitat i el gir lingüístic: segons aqueste el discurs adopta un paper central com a mediaritzador de realitats. El posmodernisme mentre que no hi ha diferència entre la memoria social i la història.” [...] “La història, pels postmodernistes, només seria una narració i qualsevol narració del passat seria vàlida com a relat, pero no aconsegueix apropar-se a la realitat, perquè el remat, la realitat no existiria, sols hi hauria el discurs” (pàg 24-25)
Está claro que la historia forma identidades y guia estructuras sociales y acciones, pero se debe reconocer que ésta se construye mediante datos objetivos, reales y palpables a partir de los que, bajo una mirada (ideológica) y unos intereses, se forma el discurso, en cierto grado subjetivo, como ocurre en todas las Ciencias Sociales y no tan sociales, pues las preguntas que nos hacemos y a las que queremos dar respuesta dependerán de nuestro contexto, de nuestros intereses y de nuestra individualidad; ya que son estos “objetivos” o estas “preguntas” las que crean la subjetividad de la que hablamos, el resto de “subjetividades” se asemejan más a manipulaciones y tergiversaciones intencionadas a favor de unos intereses particulares, que supone un ataque a la memoria de las sociedades y al futuro e identidad de las mismas. Un ejemplo lo encontramos en el siguiente extracto:
“Per exemple, sempre se’ns ha presentat en la història de l’època medieval, la societat feudal com un món de quietud, amb estaments tancats. No obstant això, nombrosos autors ha videnciat que el feudo va ser, el capdavall, una lluita de classes implacable. Així, veiem una invisibilització de la força organitzativa dels camperols front els terratinents que va perdurar durant tota l’Edat Mitjana. (pág 25)
y añade más información, ya no ejemplificada, sobre la objetividad y subjetividad de la historia y lo que ello conlleva.
“El terme objectivitat sovint s’ha utilitzat per a desacreditar altres perspectives considerades subjectives” [...] “Diem que la història serà sempre subjectiva perquè l’autor condiciona el seu estudi mitjançant les preguntes que es fa, i aquestes venen donades per les preocupacions materials de cada època. No es pot deslligar un autor del seu context, ni una publicació del seu objectiu” (pág 26)
“La història oficial és aquella construïda per les institucions per legitimar les seues polítiques coetànies. Aquesta historia oficial serà transmesa sobre toto mitjançant l'educació i passarà a formar part de la memoria col.lectiva. Per contra, les altres vision de la història queden minuades, ocultades i silenciades; i les que s’oposen directament a la versió oficial son desprestigiades i excloses del món académic al considerar-se ideologia - com si no fos ideològica la historia oficial de la Transició espanyola, per exemple-. Enzo Traverso defineix això com a memòries fortes i dèbils” (pag 27)
Más adelante incluye la historia como elemento definitorio de las sociedades con múltiples ejemplos que evidencian dicha teoría.
“Com a éssers socials que som, necessitem viure en comunitat, tindre una historia, una continuïtat. Aquesta continuïtat ens ve de la memoria: som allò que recordem que som i els altres són per a nosaltres allò que recordem d’ells [...]podríem concloure, per tant, que si la memoria crea identitat, la memoria crea acció [...] un exemple és el de la consciència de classe. Aquesta es genera, en el cas de la classe treballadora, a partir de les condicions laborals d’explotació i les evidències de les contradiccions amb la classe dominant. Tot i així, i en un grau evidentment menor, la memòria també ajuda a generar aquesta consciència, a partir de experiències històriques i lluites polítiques: les diades-huit de març, primer de maig-, les frases cèlebres, els símbols, els referents quadres polítics, els propis màrtirs, les manifestacions culturals -pel.lícules llibres, caçons -i altres mirades cap a enrere generen tot un bagatge cimentat en la memoria amb l’objectiu de generar acció” [...] “Un altre exemple por ser el del nacionalisme” (pág 28)
“La memòria és aquell conjunt de records relatius a experiències pròpies o aliens, a persones, esdeveniments i idees. Emmagatzenem com a record tot allò que considerem digne de ser-ho; és a dir, allò que ens sembla important. Els fets quotidians, repetitius i avorrits corren pitjor sort i son oblidats. També hi ha un conjunt de vida, una part de l'existència que és oblidada, ignorada: aquella que no entenem, aquella que no té les ferramentes per a expressar-se, aquella que no quadra amb els nostres esquemes mentals: moltes vegades tendim a buscar maneres de preservar la memòria, ja siga escrivint-la o gravant-la. De fet, moltes vegades pensem que recordem uns fets, com ara unes experiències de la infància, i e realitat allò que recordem és el que ens han contat altres persones, la versió dels nostres ares, una fotografía… per tant, la memoria també es pot equivocar i pot ser fàcilment enfangada.
Quan es tracta de la memoria col.lectiva o social, hi ha altres elements de distracció i el nostre punt de vista ens porta a privilegiar alguns aspectes del passat o incloure'n d’altres. La memòria col·lectiva reprodueix les jerarquies polítiques i socials i es converteix en un instrument del poder. Els historiadors formen part activament d’aquest aparell [...] i l’escola és, el principal instrument de difusió del passat i, per tant, de creació d’una memòria comuna que transmet una identitat. Per això mateix, l’escola ha sigut sempre un focus que conflicte, amb disputes pel seu control. D’aquesta manera, quan afirmen que la memoria té usos polítics, venim a dir que és una ferramenta per a crear i modificar la ideología” (pág 29-30)
“Un exemple per veure com el poder construeix les memòries i oblits el tenim en la nostra història recent. Si reflexionem un poc, veurem que la fita central de la memòria col·lectiva com es el cas de la massacre dels armenis a mans de l’Imperi Omotà en la Primera Guerra Mundial? Tal vegada perquè la memòria de l’Holocaust és emprada per justificar polítiques coetànies. Per una banda, resulta evident que s’utilitza per fer una justificació política de l’Estat d’Israel; per altra, també pot servir per menystindre altres assassinats massius que tenen lloc en l’actualitat. A més, el protagonisme jueu disn les massacres executades pels feixistes dels anys 20, 30 y 40 invisibilitza sectors que en aquells anys també foren assassinats pels mateixos, però que a dia d’avui continuen sent incòmodes. Mentre que el poble jueu s’ha adaptat al neoliberalisme occidental” (pág.30)
Creer que la historia es ajena a la ideología y a los intereses políticos y económicos es caer en un grave error que puede hacernos entender nuestra identidad de manera inocente sin tener una capacidad crítica para reflexionar sobre ella y nuestra pertenencia a la misma, inclusive podríamos vislumbrar si es utilizada como un instrumento más de dominación intencionada, que permite, asimismo, mantener estructuras sociales sin hacer tambalear el orden injusto y parcialmente benéfico en el que vivimos. El siguiente extracto da un rayo de claridad a esta breve introducción que acabo de mostrar:
“Oblidar-nos-en intencionadament permet als polítics d’avui i la burgesia fer un ús d’aquest passat segons el que els convé: condemnar el nazisme com un fenomen totalment aïllat del desenvolupament de les societats capitalistes. És per això que per descriure’l se centren en la part més emocional, al·ludint al terror del regim, la falta de llibertats típiques de les democràcies liberals, etc. Però no analitzen la relacio que té amb l’imperialisme, l’anticomunisme i la lluita de classes. El feixisme és el següent pas que pren la burgesia per mantindre el seu poder quan a no pot fer-ho mitjançant la democracia parlamentaria. Ocultar açò també és fer un ús polític de la història, ja que tracta impossibilitar que la classe treballadora s'organitza i puga combatre tot eixe sistema que li estan agreujant i puga prevenir l’ascens del feixisme” [pàg 32]
Concluimos el texto con la siguiente cuestión, que atiende a mis intereses y a los de una gran parte de población que sufrió los daños y consecuencias del golpe de estado en España pero que no interesa al otro porcentaje, aquel que se aproxima a las acciones e ideas de los ganadores. Esta pregunta es: ¿Qué podemos decir sobre la necesidad de “remover el pasado”, que algunos señalan desde el falso neutralismo cuando se refiere a los muertos desaparecidos, enterrados en cunetas a golpe de fusilamiento o palizas en los calabozos? El siguiente fragmento responde a esta cuestión de manera directa, tosca y dura, finalizando el artículo aquí presentado y cerrando la pregunta inicial dando énfasis a una realidad: todo relato histórico es parcial e ideológico, a lo que debemos añadir que la verdad sigue siendo posible, pues esa parcialidad se construye a partir de ella, de los extractos que nos llegan de ella.
“Solament traient a la llum el passat que se'ns ha estat arrabassant, podrem superar-ho. Per tant, si oblidar no és la solució i la prolongació del patiment tampoc aporta res, l’opció més encorajadora potser siga mantenir-nos respectuoses amb aquelles que van sofrir opressions abans que nosaltres i recordar-les, però fer-ho amb el somriure i el convenciment que vencerem.
No obstant això, i en som conscients, la memòria i la reparació són les úniques eines necessàries per superar un passat traumàtic. Creiem que lùnica manera possible perquè els traumes se superen és que se superen les estructures que l`han possibilitat. A l’Estat espanyol, per exemple, mai no podrem superar el trauma de la Guerra Civil i el franquisme si continuem disn d'un model econòmic capitalista que permet que la burgesia traga a passejar el feixisme quan li convé” (pág 32)
“Quina és la nostra visió del passat, de la història? Hi ha tot un conjunt d’actors que treballen intensament per a reduir les experiències de la humanitat a un xicotet compendi d’anècdotes sobre grans emperadors, rics, papes, nobles, pintors, arquitectes, polítics i altres subjectes històrics que se’ns presenten com a lloables, admirables i respectables. Nogensmenys, el que oblidem és que aquests bons homes foren majoritàriament assassins, explotadores i/o màxims privilegiats en societats marcades per la miseria. És clar que aquest personatges formen part del passat, però seleccionar-los a ells i sols a ells té un nom: parcialitat. Tot relat històric és parcial i ideològic” (pág 38)
La historia puede verse subjetiva dependiendo de las preguntas e investigaciones que se hagan, sino se investiga sobre los muertos republicanos, sobre la lucha comunista y anarquista en los frentes, sobre la opresión posterior... La historia queda manca, y es que dicen "pero todo es relativo" y eso no es cierto, cuantas más preguntas se responden bajo hechos objetivos más fácil es construir una historia "no relativa" aunque ello no elimina la subjetividad, de cualquier otra manera la historia estaría manca de un lado, desequilibrada y ese lado podría "inventarse" de acuerdo a la "falta de datos" o más bien de investigaciones, facilitando la manipulación a favor de unos intereses concretos.
Comentarios
Publicar un comentario